L'Albiol i la Serra del Pou.

1. L’Albiol, graus de l’Estelada i Malpàs i Serra del Pou.

Aquest itinerari transcorre quasi en la seva totalitat per senders molt ben conservats, sols algun petit tram passa per pista forestal i, a més, passarem per dos graus dels més autèntics de la zona, els graus són passos accessibles a peu i sense necessitat d’assegurar-se amb cordes que ens permeten de superar una cinglera, tan per a pujar-la com per a baixar-la. Les Muntanyes de Prades, en ser formades per altiplans (moles), són farcides d’aquesta mena de camins, però molts d’ells es troben perduts, en molt mal estat o transformats, brutalment, en pistes accessibles amb vehicle. Ens mourem entre els 500 m i els 800 m s n m enmig de la serra del Pou, una massa boscos impressionant i força ben conservada, encara.

Durada: 3-4 hores. 

Desnivell: 300 m.

Accés.

Des de Valls, Reus o Montblanc, ens adreçarem a la cruïlla, prop d’Alcover, de la C-240, trobarem la carretera TV-7046, que s’enfila cap a l’Albiol. 
Si venim de Valls, podem passar per l'antiga carretera de Reus, entrant per Alcover. Si venim de Reus, trobarem la desviació després de les que ens portarien a Constantí o La Selva.

Pujarem amunt enmig d’un paisatge llunar ja que és un incendi molt gran que hi va haver l’any 2000 i un altre no tan gran el 2011, arribarem a l’Albiol, poble petit i, rodejant l’església, el travessarem tot i continuarem en direcció Oest, passant per sota les ruïnes del castell. Immediatament després, ja veurem que surt una pista bona, però no asfaltada com el camí pel què anem, l’agafarem, cap a la dreta, i la seguirem aproximadament 1/2 Km, fins a trobar una zona on s’enxampla i diversos senyals de sender ens indiquen que surt un camí a l’esquerra, aquí podem deixar el cotxe i començar a caminar.

Descripció.

Continuarem caminant amb la mateixa direcció en la què veníem amb el cotxe, tot seguint la pista forestal, sempre recte i sempre per la pista més bona, no hi ha pèrdua ja que les diverses cruïlles que anirem trobant els primers Km. totes a la dreta, ja es veu que van a masos concrets, la majoria molt ben cuidats i de molt bon aspecte, com el Mas de Cots, de Mestaca o del Pauet.  Solen estar deserts, però. Ara estem caminant per un bosc frondós, en algunes finques severament maltractat, però un bell exemple de pineda de pi roig. 

Hi ha alguna esplanada més gran on ens podrem parar i albirar la vall que ens queda als nostres peus, el Micanyo, un rierol petit però força interessant des del punt de vista faunístic, amb sorpreses increïbles en els dies que corren. És una vall prou boscada, que va baixant suaument cap a l’aiguabarreig amb el Glorieta (o la Glorieta). En altres ocasions, tindrem més facilitat per a contemplar el vessant que ens toca de la serra del Pou.

Anirem així, planejant per aquest interessant bosc, fins que arribem a un punt on la pista sembla que s’acaba en un mas ruïnós que hi ha molt a propet, a la dreta, és el Mas de Tinet. Si més no, la pista es torna molt més estreta i remunta molt més dreta cap al bosc. Molt a prop hi trobarem la desviació del senderó que puja cap al Grau de Malpàs, es veu molt clar, és un caminet que va pujant, molt ombrívol i entremig d’un alzinar espès, remuntarem de cop quasi 300 m de desnivell, pot ser dur, però serà molt gratificant, sobretot quan només arribar al cim, ens desviem una miqueta del camí, cap a l’esquerra, i cerquem unes pedres llises que són un balcó formidable a la vall, la vista ens l’haurem ben guanyada. 

En aquest punt podem albirar diferents espècies de fauna i flora, així com la pròpia morfologia de l’indret, els masos, etc. Una mica més endavant, una esplanada ampla, on hi ha diversos pessebres deixats per associacions excursionistes, ens assenyala el cim de la serra del Pou, per cert, entendrem el perquè del nom de la serra. És una cruïlla de la qual surten diversos camins i pistes forestals, atenció, aquí és l’únic lloc veritablement complicat, hem d’anar exactament cap a l’E, per un sender veritable, d’anar a peu, durant un quart d’hora, aproximadament, després sortirem a una cruïlla de tres pistes, seguirem el mateix sentit i direcció que portàvem una mitja hora més, després, ja veurem clarament com el sender que ens du al Grau de l’Estelada surt cap a l’esquerra, el prendrem.

El Grau de l’Estelada és un exemple de llibre de graus, el  pas per aquest ens farà innecessari de llegir a cap diccionari la definició de grau. Efectivament, un grau és això, molt ben conservat i amb vistes espectaculars i fotogèniques, ens portarà en pocs metres, des del capdamunt de la serra del pou a la seva falda S, tornant ràpidament i quasi sorpresivament, al lloc d’on hem sortit.
A Wikiloc trobem un track signat per Llgispert que ens evitarà haver de repetir la ruta i gravar-la amb el gps, us la podeu baixar directament:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2327498

Ambients.

Pineda de pi roig, alzinar i matollars diversos.

Recomanacions especials.

La millor època, a la tardor, sens dubte, pels colors dels abundants arbres caducifolis; aurons, blades, roures…

En aquesta excursió, no serà gens fàcil de trobar aigua, molt probablement no en trobarem, així és que serà imprescindible de portar-ne, la necessitarem quan haguem remuntat el Grau del Malpàs i ja trepitgem el cim de la serra del Pou. La podem agafar a la font del Mas de Colomers, a Bonretorn, que és la de les grans alzines que hem passat pujant, just al mig de l’incendi.

Cal no oblidar la màquina de fotografiar, és un indret amb moltes possibilitats en aquest sentit, ni tampoc, és clar, els binocles.

Alternatives i altres interessos opcionals.

Quan som al cim de la serra del Pou, podem seguir la pista tota l’estona sense deixar-la pel camí del grau de l’Estelada, arribarem al mas d'en Grau, l’indret és interessant i la torre rodona és única, d’allà surt un altre camí a l’Albiol, ens suposarà un tomb més llarg, per si no n’hem tingut prou.

El poble de l’Albiol és molt bell, les seves cases, la majoria ben restaurades, són de pedra vista, típic de la zona, i la seva església, res d’especial, però val ben bé una visita. Molt interessant també el castell, una petita pujadeta ens hi durà, paga força la pena.
S'hi pot menjar molt bé a l'únic restaurant que hi ha.