Alcover i Mont-ral.

23. Alcover, riu Glorieta i Mont-ral.

Aquest cop, farem una excepció i recorrerem un paratge caminant d’anada i tornada pel mateix camí, i és que no hi ha alternativa si no és que ens podem combinar amb dos vehicles, si és així, podem deixar un vehicle a l’església del Remei, a Alcover, i pujar amb l’altre fins al camp de futbol de Mont-ral. Aleshores, l’excursió és ideal, ja que baixarem per un camí ben senyalitzat i passarem per paratges de gran bellesa, en un recorregut força gratificant i gens esforçat.

És clar que també podem fer just al contrari, per exemple, deixar el cotxe a Mont-ral i baixar amb una bicicleta fins al Remei, després, un cop acabat el recorregut a peu, passar a recollir la bicicleta amb el cotxe, però d’aquesta manera faríem tot el camí de pujada, i hem de recordar que salvem un desnivell d’uns 450 m.

De qualsevol manera, aquest és un dels itineraris més clars i imprescindibles, els Tolls Blaus, el naixement del Glorieta i el Niu de l’Àliga són noms propis amb un ressò inesborrable per tot aquell que els ha trepitjat, a més, les possibilitats de veure i sentir fauna i vegetació són enormes, sobretot a la primavera i a l’estiu, quan aquest paratges esdevenen illes climatològiques enmig del sector més mediterrani d’aquestes serralades.

Durada: 3 hores.

Desnivell: 450 m.

Us podeu baixar un parell de tracks de wikiloc que ha fet en ricard135 i muntayaxavier:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2665412

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2845276

Accés.

Des d’on siguem, hem d’anar a Alcover, ens endinsarem al poble i trencarem en direcció Nord-oest per la vora de l’església nova, la del campanar inacabat. De cop, el traçat de la carretera de Mont-ral ens obliga a fer un tomb de 90º, nosaltres seguirem tot recte, per una carretera estreteta que va fent tombs, passant per entrades de masos i la de la urbanització, que és a la dreta. No té numeració perquè, en realitat, és una pista asfaltada. Anem pujant i endinsant-nos a la vall del Glorieta, ben aviat ens trobarem amb la vista de l’ermita del Remei, amb una plaça, una font i un bar-restaurant amb taules a fora. Seguim les indicacions i arribem a l'aparcament, vora el Mas de Forès, aquí deixarem el vehicle, a l’ombra de les moreres.

Descripció.

Abans de començar, podem agafar aigua a la font i fer una mirada a la vall, és una vall oberta a la plana del Camp, hi veiem masos i conreus que alternen amb sectors de bosc, domina el pi blanc, però també hi ha alzines, sobretot, hi ha una gran diferència entre el solell i l’obaga, aquí és ben fàcil de veure-ho.

Començarem a caminar per la pista forestal, bona i molt usada fins a l'ermita, però gens a partir d'ací.

Ens proposarem seguir perfectament la pista sempre pel camí més bo, sempre recte i pujada, en direcció Nord-oest, no hi ha pèrdua, sols on es desvia cap a la pedrera abandonada, prop de quan passem vora una pista de tennis (!), nosaltres hem d’anar cap a la dreta, però ben aviat ens n’adonarem, si ens equivoquem. Aquesta és una ruta força transitada, sobretot els caps de setmana, però serà la millor manera de poder parar la màxima atenció a l’entorn, ja que el camí a seguir serà quasi sempre tan evident, que no ens restarà gens de temps per a orientar-nos.

Es tracta d’un camí que passa quasi íntegrament per bosc, de primer, hi ha bosc de pi blanc força esclarissat alternat amb alguna alzina. Després, hi ha un alzinar força ben conservat, amb roures i moltes altres espècies d’arbres en menor quantitat. Algun roure i alguna alzina de mides considerables ens donaran ombra vora el camí.

Tota l’estona tenim a la vora un bosc de ribera que segueix tot el llarg del Glorieta, molt ben desenvolupat i quasi clímax, això és degut a què no hi ha hagut cap riuada tan important com les del Brugent, aquí han estat de molta menys entitat, i el bosc les ha resistides sense problemes.

El riu és més pobre en cabal, en general, malgrat que en determinats moments ens podem trobar els papers invertits. La riquesa en fauna és, però, similar, també hi podem veure una gran varietat d’espècies piscícoles, encara que no truites, i la merla d’aigua, el blauet, etc. Podem observar els macroinvertebrats i comparar amb els del Brugent, veurem que hi ha poques diferències, la qualitat de l’aigua és alta, també.

Un cop haguem passat el riu, el camí es torna ostensiblement més estret, ara és un veritable sender. Trobarem una desviació a l’esquerra i un caminet que sembla que va més recte, podem agafar qualsevol dels dos, el de l’esquerra ens durà ràpidament a les clarianes de damunt del niu de l’Àliga, directament. Mentre que l’altra, passant per l’antic molí, ens remunta cap a Mont-ral, passat pels Tolls Blaus. Però, un cop siguem al molí, també podem anar cap a les clarianes de baix i arribar al Niu de l’Àliga.

És ben fàcil, anem pujant per totes les clarianes, son d’amplada variable però totes netes de vegetació, sempre per l’esquerra, quan arribem a la més alta, ja tindrem als nostres peus és fantàstic toll del Niu de l’Àliga, amb el salt d’aigua en tota la seva bellesa, una mica malmès per la riuada. Si hi volem baixar, tornarem a l’esplanada de més avall i ja veurem un camí que entra com un embut cap al curs del riu, és molt evident i gens perdedor, travessarem el riu i ja hi serem. El bany és quasi obligat, l’aigua és clara i fresca, ens traurà la suor de la pujada.

Si ens queden forces i temps, avisem que paga molt la pena, tornarem amunt, per l’antiga central, prendrem el camí de pujada cap a Mont-ral, molt trepitjat i senyalitzat de diversos colors, és un PR. però s’ha senyalitzat de diversos colors segons les èpoques i els col·lectius. Els costarà una mica, però en uns vint minuts, comença a planejar i arriba a les planes de l’antiga central, passarem vora la Cova del Soldat, una bauma habitable, i pel costat d’una colònia de formigues predadores molt gran. Les planes són una mica similars a les del Niu de l’Àliga, però més grans i amb arbres al mig, haurem de buscar la vista per l’extrem Sud-oest, hi ha roques que sobresurten que ofereixen els millors punts. Per a baixar al riu, que aquí és idíl·lic i paradisíac, hi ha diversos camins, els podem anar provant.

Aquest indret és un reducte dels magnífics rius vius i bells del Camp, amb tota la fauna que s’hi pot esperar, crancs autòctons inclosos, i una vegetació perfectament conservada. 

Si volem seguir, Mont-ral és a una mitja hora, aproximadament, el camí sempre és clar i transcorre enmig d’indrets força vegetats, excepte al final, on ens tocarà una mica el sol. Es tracta d’un antic camí empedrat, molt interessant i sols una mica malmès pel pas de motos, que és prohibit. 

De tornada, ja ho hem dit, anirem pel mateix camí avall, ara el farem molt més ràpid, ens semblarà més curt, el desnivell ens és favorable.

Ambients.

Bosc de ribera, pineda de pi roig, pineda de pi blanc, alzinar i matollars diversos.

Recomanacions especials.

No cal dir que la millor època de l’any és a l’estiu, però haurem d’evitar èpoques de màxima afluència, com Setmana Santa, encara que, em haver d’anar-hi a peu, mai es posa tan ple de gent com altres indrets.

Altres interessos opcionals.

És molt interessant el Pou de Gel de prop del naixement del Glorieta, s’hi pot anar des del mateix camí de pujada a Mont-ral, ja el veurem quan siguem al darrer tomb fort, o des de la carretera de Mont-ral a l’Aixàviga. Hi ha altres pou de gel, però no es poden visitar lliurement, ja que són dins a parcel·les de la urbanització.

L’antiga central elèctrica i les seves canalitzacions i basses, ens recordem que hi va haver una època en què la producció d’electricitat era una petita empresa, hi havia centrals molt més petites que les d’ara, i molt més escampades, en d’altres llocs es feia amb grans motors de gas-oil. L’estat es va encarregar ben aviat de monopolitzar aquest gran negoci, amb els resultats de tots coneguts.

L’ermita de Les Virtuts, a l’altra banda de la vall, és com una visió del passat.

Mont-ral, la Cabrera.

22. Mont-ral, la Cabrera, Mas La Torre.

Aquest cop, per variar, caminarem fonamentalment plans, sense massa desnivells, visitarem La Cabrera, un indret del terme  de Mont-ral on descobrirem un dels boscos més peculiars i ben conservats de la zona, malgrat que, darrerament, ja han començat a ser maltractats.

En aquest indret, podrem gaudir la tranquil·litat d’un dels racons encara molt desconeguts de les Muntanyes de Prades, amb fauna i flora sorprenents i els efectes devastadors d’un incendi forestal i, perquè no dir-ho, de la prevenció dels altres.

Durada: 3 hores.

Desnivell: 50 m.

Accés. 

Des de Valls, Montblanc o Reus, anirem fins a Alcover i, ben senyalitzada, trobarem la carretera TV-7041, que surt del final del poble, tot just quan, en passar per davant de les darreres cases, tipus xalet, trobem davant nostre l’indicador que ens assenyala que, si seguíssim recte, aniríem a parar a l’ermita del Remei i al riu Glorieta. La carretera de Mont-ral ens fa anar 90 graus a la dreta, i és més ampla, no hi ha pèrdua. Anirem pujant, molt pendent però amb bon ferm i prou amplada,  sense trobar cap cruïlla fins al Km 12, on n’hi ha una que va cap a l’esquerra, que ens du a Mont-ral i la Mussara, i la direcció que portem, que va a Prades passant per Capafonts. Aquí mateix, en alguna clariana de les moltes que hi ha, podem deixar el cotxe, amb tranquil·litat, no hi ha gaire gent, per ací.

Si no ens agrada deixar el cotxe tan isolat, també ens podem arribar al mateix poble de Mont-ral, i deixar-lo davant de l’Ajuntament, és una plaça molt interessant, un veritable balcó on contemplarem la magnífica vall del Glorieta i la impressionant massa boscos de la serra del Pou, una de les més espesses i grans de la comarca, que és objecte, és clar, d’una altra excursió.

Descripció.

Tant si sortim del mateix poble de Mont-ral com si ho fem de la cruïlla de Capafonts-Alcover, serà un itinerari fàcil de començar, i de seguir, ja que anirem a buscar els senyals del GR-7, cuidat i repassat, no hi haurà problemes, de ben segur. Ho farem en direcció est, és a dir, cap a La Riba, enfilant la direcció del riu Brugent. De primer, caminarem pla, pel Pla de les Perdius, enmig del bosc de Mont-ral, un alzinar molt barrejat amb pi roig en zones amb predominància d’un o altre arbre depenent més del tractament silvícola que s’hi ha dut a terme que no pas de la tendència natural de l’ecosistema, que segurament duria a un major percentatge d’alzines i, sobretot, de roures.

Pensem que, en els darrers anys, les frondoses es tallaven en aquesta zona arreu, és  a dir, no deixant-ne res. Això ha estat brutal per a aquest bosc, ja que la suposada capacitat de regeneració, de rebrotar, té un límit, i acaba esdevenint una boscúria eternament jove i amb exemplars de poca talla i mala salut. Afortunadament, aquesta tendència s’està invertint i ara es talla l’alzinar deixant els dos o tres peus més rectes de cada grup, amb la convicció que això en millorarà el futur tot fomentant la presència d’exemplars de bona mida.

Passarem per la vora d’unes pedreres, són un exemple típic de les pedreres de Pedra d’Alcover, denominació comercial que no és gens correcta, ja que totes les pedreres que les produeixen són al terme de Mont-ral. Es tracta d’explotacions a cel obert de dolomies teulejades fines del Muschelkak superior, unes explotacions que vosaltres mateixos podreu jutjar si són compatibles amb la conservació i perpetuació dels valors naturals d’una zona que hauria de ser Parc Natural. En tot cas, apreciarem perfectament que no es compleix en cap cas la legislació que obliga a la regeneració de l’espai preexistent. L’única pedrera que ho compleix l’hem passada amb el cotxe, just abans d’arribar a l’altiplà de Mont-ral, observeu-la de baixada, si no ho heu fet quan pujàveu.

Més avall, passarem pels Masos del Blai i del Plana, a la font de la Diana, amb un deliciós racó d’ombra i abundant aigua, serà un bon indret per a parar i albirar una bona vista de la vall del Brugent. Des d’ací deixarem de seguir el GR. ara agafarem el camí de la font de la Diana que planeja i segueix tot recte, passa per damunt del maset petit del Mas del Plana, sempre planejant, i s’endinsa cap a sota el Mas del Verd, que està en ruïnes, observarem bé aquest interessant racó, lloc ideal per a ocells, en tot aquest recorregut les mallerengues, el mosquiter pàl·lid, els picots, els gaigs…no ens han deixat escoltar el vent, que quasi sempre bufa una mica i remou les fulles dels arbres. Hi ha força tranquil·litat, bé, de vegades no es pot deixar de sentir el remor de les màquines que treballen a la pedrera o, fins i tot, alguna explosió, però vaja!

Si plou, gripaus i salamandres ens sorprendran al mig del camí. Aquest sector és un camí molt autèntic, el que es feia abans per a travessar la Cabrera, que és el nom que s’aplica a tots aquests masos. Ben aviat arribarem a una pista bona, després d’una petita pujada, a la nostra esquerra, una mica més avall, una bassa, punt d’aigua contra incendis forestals –ja ens ho recorda un cartell, és clar- però anirem cap a la dreta. Ara tornarem a planejar una bona estona després de passar per davant del Mas La Torre, un de molt gran que ens queda a la dreta, passem vora la font i la bassa gran: Un racó de grans arbres i aigua bona, caminarem enmig d’un bosc excel·lent, una de les poques rouredes de l’Alt Camp, hi ha de tot, aurons, blades, moixeres, roures, grèvols…la varietat i la força dels verds és digna de ser observada bona estona, si hi tornem a la tardor podrem veure un esclat increïble de tonalitats variant del groc al roig viu passant per tots els bruns. No cal dir que la fauna no decep, hi podrem veure amb facilitat, i escoltar més encara, l’àliga marcenca, l’astor, l’esparver, todons, xixelles, cucuts, raspinells, bruels, etc. Ja se sap que els mamífers són molt més complicats, però si fa poc que ha plogut no ens serà difícil de trobar el rastre de teixons, guineus, senglars…i les defecacions de les fagines ens assenyalaran les pedres fiteres dels seus territoris al mig del camí.

Deixarem una cruïlla a l’esquerra, es veu molt clar que no és, una altra a la dreta, que ens farà dubtar una mica més, però sempre plans, ara una altra a l’esquerra, res, endavant. Finalment, una cruïlla molt més igualada, el camí que va a la dreta, tan bo com l’altre, ens duria, avall, cap al Mas del Blai altre cop, nosaltres caminarem amunt, cap a l’esquerra per entre els pals d’una cadena que mai no és posada, ara puja fortet, ben aviat identificarem l’indret, ja som altre cop al bosc de Mont-ral, una mica abans de passar prop de la pedrera, paga molt la pena anar a un caminet que sembla que es perd cap a la dreta, va a un magnífic mirador, és el Corral de la Llosa, un balcó dels millors d’aquesta zona, hi observarem tota la zona de la Lluera, la vall del Brugent, els Masos de la Cabrera, el Torrent Sec i el de la Baridana, Rojals, el Pinetell, Castell-Dalmau i molt, molt més enllà, tot depèn dels nostres coneixements de la geografia física del país i de la visibilitat, és clar. De fet, a la primavera és quan ens podem trobar amb un d’aquells magnífics dies, després de ploure i amb una mica de serè –o molt de serè- en que la visibilitat supera amb escreix els dos centenars de Km. es veuen els Pirineus o els Ports perfectament, segons on ens situem a les Muntanyes de Prades.

Un darrer esforç, no ens n’adonarem que tornarem a ser al poble de Mont-ral, podem anar a la font a beure aigua o al refugi a agafar alguna cosa més forta, potser una mossegadeta. Ens l’hem guanyada.

Aquest és el track més similar sue hem trobat a wikiloc, és de Mia Suñer:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3220450

Ambients.

Pineda de pi roig, roureda, alzinar, cingles i matollars diversos.

Recomanacions especials.

Ja ho hem dit, la primavera és la millor època, però també és molt interessant la tardor, pels contrastos de la vegetació, molt variada.

Altres interessos opcionals.

El Mas La Torre és, segons moltes veus, la transformació de l’antic castell de la zona, de l’antic terme del Samuntà, té clara estructura de mas fortificat i, malgrat que unes obres recents fetes amb criteri força discutible l'han malmès molt, encara es pot observar aquesta funció per la seva situació privilegiada i els immensos carreus amb què està construït. Aquest mas es veu des de quasi tot arreu, la vista és molt bona.

A Mont-ral, una de les esglésies romàniques més belles i velles de la zona, el lloc on és situada és increïble, es veu de tot arreu, ho domina tot, no ens podem perdre un tomb pels voltants, serà una bona lliçó de geografia, i d’història. Fixem-nos amb el cementiri.

L’escalada és una activitat de privilegi a la zona, com a totes les Muntanyes de Prades, sota el camp de futbol de Mont-ral, hi ha excel·lents vies de totes les dificultats.

A les moltes pedreres de la zona s’hi poden trobar fòssils, això sí, cal molta paciència i perseverància, però s’hi ha trobat peces úniques, endemismes i tota mena d’animals. 

Mont-ral a recer dels Motllats.

2. Mont-ral, Mas de Cisterer, el Bosquet i els Motllats.

El camí que ens convida a recórrer l’empit solell dels Motllats és un camí planer, amable, amb molta ombra. En poc menys de tres hores anirem des del poble de Mont-ral fins la Font del Grèvol, passant pel Mas de Cisterer i pel Bosquet, un nucli agregat de Mont-ral. El bosc és força maltractat en alguns racons, més ben conservat en d’altres. Es tracta d’alzinar i de bosc de pi roig, com és lògic en les alçades que ens movem, sempre per damunt dels 700 m.

El Mas de Cisterer, concretament, és un mas típic, exemple d’integració entre l’aprofitament agrícola i la conservació de la Natura, ja no en queden gaires com aquest a tot el país, si més no, sense restaurar i aprofitar per a usos didàctics i/o turístics.

Durada:  2 hores i mitja.  

Desnivell: 200 m.

Accés.

Des de Valls, Reus o Montblanc, anirem fins a Alcover, hi entrem per l’E, hem de travessar tot el poble i sortir cap a l’Oest, després de passar sota l’església amb l’inconfusible campanar inacabat, girarem a la dreta, en un tomb molt tancat, seguirem rectes i, al final, quan alguns senyals ens indiquen que, si anem rectes, arribarem a l’església del Remei, girem altre cop a la dreta, la carretera comença a pujar immediatament, i força, és la TV-7041.

Anem pujant, s’albira tot l’Alt Camp i les serres que l’envolten, sota nostre, la vall de Gràcia, cremada en l’incendi de 1986, davant, el Puig de Marc, maltractat per les màquines. No hi ha cap cruïlla fins la que hem d’agafar, és a mà esquerra  i ens assenyala el poble de Mont-ral i La Mussara, poc després, en surt una altra a la dreta que va cap a l’església i s’allunya de la urbanització per a portar-nos al nucli antic. Podem deixar el cotxe a la plaça de l’Ajuntament, amb molta vista cap a la vall del Glorieta i la Serra del Pou, amb la seva silueta retallada contra la Mediterrània.

Aquí hi trobarem un plafó amb un plànol que ens proposa excursions a peu.

Descripció.

Començarem  a caminar tot seguint els senyals de GR. en direcció Sud-oest, cap al Bosquet, com que està ben senyalitzat com a GR. no ens estendrem en explicacions, no ens perdrem gens si no ens distraiem dels senyals vermells i blancs. El camí és força agradable, i transcorre enmig d’un bosc prou correcte de pi roig, barrejat amb alzines i roures de fulla petita. 

Un cop arribem al poble d’El Bosquet, anirem cap a la dreta, no hi ha cap més camí, una pista forestal va baixant cap a la Font del Grèvol, un bon racó per a beure aigua, reposar i tornar a caminar. Hi podrem sentir el cargolet i les mallerengues i veure els falcons i els corbs.

Tornarem pel mateix camí fins al Bosquet, però després seguirem la carretera cap a Mont-ral, d’aquesta manera, res no ens distraurà sinó la contemplació de la Natura. No ens cal patir, hi passen molts pocs cotxes i els sentirem arribar una hora abans. Ara podrem contemplar, possiblement, les àligues marcenques i el xoriguer, que aquí s’anomena esparver. Si plou o hi ha boira, alguna salamandra, i si fa molt de sol, alguna serp, com ara la serp blanca, la serp verda o, fins i tot, l’escurçó.

Cal observar els grans cingles que ens presideixen, són els dels Motllats, un dels altiplans més magnífics i ben conservats d’aquestes muntanyes, la seva fauna, flora i geologia són incomparables, i gaudeixen d’un estat de salut envejable. Es van salvar, fa anys, de l’amenaça d’una gran urbanització. 

En fi, gaudim dels Motllats, la seva fauna, la seva flora i, és clar, el seu paisatge.
Per al gps, agafarem de Wikiloc el track que és signat Fer135, molt similar a l'excursió que descrivíem al llibre:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=35061

Ambients.

Alzinar, pineda de pi roig, pineda de pi blanc, conreus -cereal i avellaners-, cingles i matollars diversos.

Recomanacions especials.

Itinerari que es pot fer a qualsevol època de l’any. De fet, és recomanable fer-lo en les diferents estacions, sobretot a la primavera i a la tardor.

Una que val per sempre: No cal collir absolutament res, la fotografia ens permetrà endur-nos a casa tot el que voguem sense malmetre gens l’ecosistema, pensem que tot, absolutament tot a la Natura és útil, i res no sobra, deixem-ho on és.

Alternatives i altres interessos opcionals. 

En aquest cas, passarem pel poble d’El Bosquet, petit i tranquil, es va electrificar l’any 1997, sí, ho hem dit bé, no hi havia electricitat a les cases fins fa quatre dies. Ni clavegueram, ni res, contemplem les cases, cap ostentació, cap detall innecessari, un poble digne d’una observació reposada i meticulosa. S’hi veuen fantàsticament alguns dels cingles dels Motllats, concretament els dels barrancs de la Fou i de la Font Fresca.

Prop del Bosquet, el Mas de Cisterer, un dels més impressionants i ben ubicats de tota la zona, entre conreus de cereal, boscos ben conservats i cingleres espectaculars. Podem recular una mica a peu cap a l’Aixàviga per a veure’l. De fet, si seguim el GR. passat El Bosquet, arribarem a una pista sobre l’Aixàviga, on podem anar cap a la carretera, és una opció una mica més llarga, però veurem un altre poblet molt interessant.