La Riba, el Brugent.

17. La Riba, Molí de l’Ombra, Molí del Costa, l’Esqueix.

Sí, ja hem fet un itinerari pel riu Brugent a Farena, un altre a Capafonts… però aquest era obligat: És, amb diferència, el més conegut i concorregut de totes les muntanyes de Prades, però no per això deixa de ser interessant, explicarem alguns d’aquests interessos.

De primer, val a dir que és un dels pocs que es poden fer si no tenim cap mena de vehicle propi i vivim a alguna ciutat, ja que s’hi pot arribar en tren. Aquest fet, històricament és un dels que, molt probablement, ha propiciat que sigui el riu Brugent i els seus racons el primer lloc descobert per qualsevol incipient excursionista, escalador, etc. Hi ha molts més factors, és clar, hi havia el campament de La Riba (Almogàvers, abans), el paisatge era encantador, moltes fonts, el riu, la pesca…molts d’aquests atractius encara perduren, tot i que hi ha hagut dos factors que els han modificat fortament, la riuada del 1994 i el gran incendi de 1986, de tota manera, això serà força didàctic per als naturalistes afeccionats.

Durada: 3 – 4 hores.

Desnivell: 250 m.

Accés.

A La Riba ja hem explicat diversos cops com arribar-hi, insistir, en tot cas, que ho podem fer en tren des de Reus, Valls o Montblanc, la qual cosa possibilita que sigui la primera excursió que fem totalment sols, encara ara.

Descripció.

Tot el recorregut és senyalat com a GR i molt clar, molt fressat, passa quasi sempre vora mateix del riu o molt a prop d’ell, el podem començar a la mateixa església de La Riba o al propi pont de la carretera, parada quasi obligatòria a la Font Gran, molt endreçada, seguirem i canviarem de terme, a Mont-ral, al Molí de Figuerola, pensem que la banda dreta del riu és Alt Camp, i l’esquerra, Conca de Barberà; terme de Montblanc.

El Molí de l’Ombra és una esplanada gran, la més gran que trobarem, un racó que és a la memòria de moltíssima gent de les nostres comarques. Seguirem amunt fins al Molí del Costa, hi ha diversos xalets i casetes, una pista travessa el riu per un pontet, hi havia un refugi de pescadors que va prendre l’aigua, deu ser al Serrallo de Tarragona, ara deixarem el GR i remuntarem una mica més el camí pel riu, fins arribar al toll de l’Esqueix, molt fons, molt Brugent i molt bonic, especialment recomanable a les primaveres plujoses. Hi ha turons i merles d’aigua!

Per a tornar, sens dubte el millor és desfer el mateix camí, ja que les altres opcions són molt més exposades al sol i pendents, més llargues. El que sí que podem fer és deixar el GR a la zona del refugi i seguir ara la carretera, així passarem per la Font de la Cadireta, el Cap de Riba i travessarem el poble pel seu interior, amb totes les escales i escaletes que hi ha.

El track que end podem baixar de Wikiloc el signa Figotet, i és aquest:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2933752

Ambients.

Bosc de ribera i pineda de pi blanc.

Recomanacions especials.

Si volem fer-hi nit, tinguem en compte que s’han acabat els temps en que es tolerava l’acampada lliure, ara haurem d’anar al Campament de la Font Gran o al nou refugi que hi ha a la Font de La Riba, que és una mica més amunt de la Font de la Cadireta.

Alternatives i altres interessos opcionals.

Moltes fonts, val a dir que la Font de La Riba, on hi ha el refugi no és una veritable font, es tracta d’una canalització procedent de la Font de Pasqual, sota el Puig de Marc.

Ja ho hem dit en altres llocs, escalada, hi ha una placa que recorda que la Penya Roja va ser el primer lloc escalat a les Muntanyes de Prades, i pesca de truites.

Interessants els molins a la vora del riu, en molt diversos estats de conservació, a La Riba n’hi ha un que és restaurant.

Fixem-nos que el petit pontet de dins el nucli antic de La Riba és l’únic que va resistir la impressionant riuada del 94, és un reflex de la millora en les tècniques de construcció d’infrastructures?

Sota el pont de la carretera a La Riba, a l’aiguabarreig del Brugent amb el Francolí, hi ha molts ocells aquàtics, sobretot ànecs coll-verds, polles d’aigua i martinets, però ja veurem que alguns són procedents de captivitat, ja que hi ha ànecs una mica curiosos.

La Riba.

16. La Riba, Castell Dalmau i font de Pasqual.

 En aquesta ocasió, caminarem per una zona fortament castigada per la mà de l’home, ens hem de fer una idea de tot plegat, ja que no tot són flors i violes. Aquí hi ha hagut molts incendis forestals en poc temps, el més gran el 1986, d’unes 6.000 Ha. posteriorment altres de més petits, ens anirà bé poder observar la regeneració natural i els treballs que s’hi ha fet, per tal de poder avaluar-ne la utilitat i la necessitat. A més des d’aquest mirador tan enlairat que és el Puig de Marc, podrem veure molt bé en què s’ha transformat La Riba i el Congost de La Riba, un indret que no dubtem que, fins a principi del segle XX, devia ser un dels més bells de les nostres comarques.

Diverses afectacions, com els ja esmentats incendis, les riuades -sobretot la de 1994- la manca de criteri i planificació alhora d’establir infrastructures viàries i l’exagerada i poc programada proliferació d’indústries han transformat una espècie de pessebre en un bunyol de dimensions gegantines.

Durada: 3 hores.

Desnivell: 400 m.

Accés.

Ja hem descrit com arribar a La Riba quan proposàvem anar a Farena, ara farem el mateix camí però deixarem el cotxe a la Font de La Riba, o a la Font Gran, al costat del Campament, amb compte de no tenir res de valor a la vista, és un lloc molt transitat per diverses espècies i subspècies de primats, algunes d'elles agressives.

Descripció.

Just davant mateix de l’àrea recreativa, on hi ha la font, el refugi i els fogons, surt una pista bona, de terra però ampla, en principi, és la mateixa que puja al campament, després, veurem la cruïlla i una cadena, moment en què ens separem d’aquesta direcció i anem descaradament cap amunt, cap al S, la pista s’enfila molt, puja força, però fa de bon caminar, ja que ens podrem distreure força amb la vista i les grans possibilitats de veure fauna i flora. Fixem-nos com s’està repoblant aquest sector de forma natural a base de roures, en canvi, els treballs que s’hi fan planten pins i maltracten fortament el terra amb maquinària.

Quan el camí ja s’ha tornat una mica més pla, la cruïlla de la pista de la Font de Pasqual, que surt cap a l’esquerra, anirà bé de passar-hi, hi ha una bona bassa i aigua més que potable. Seguirem una mica més, trobarem les indicacions del GR que puja al Castell Dalmau, passem pel costat del Mas de Besora, que ens queda a l’esquerra, el deixem, seguim per la pista, com fins ara. Tot aquest sector, cremat, és poblat per ocells adaptats a aquest tipus de mitjà; Còlits, bitxacs, cotxa fumada i cua-roja, etc. També es fàcil veure-hi tords i grives a l’hivern, i merles tot l’any, fins i tot la merla blava i la roquera.

Seguirem endavant, al cap d’una estona, prop d’un altre ruïna, és el Mas del Toio, trobarem una cruïlla de pistes, una de repassada de poc se’n va amunt, cap a la dreta i en el sentit contrari del que portàvem, l’agafem i anem quasi planejant, no la deixem fins al final, quan s’acaba, aleshores trobarem que hi neix un senderó que s’enfila tot dret amunt, és molt marcat i clar, amb ell arribarem al capdamunt del Puig de Marc, un mirador prou bo per a gaudir-ne una estona, veurem molt bé la vall del Brugent, la Riba, la serra de Miramar i altres serres del voltant, com el Bloc del Gaià o el Montmell.

Per a baixar, ho farem pel mateix senderó però aquest cop fins baix, passant de llarg el punt on s’acabava la pista secundària, i arribant a la pista principal, que ja ens coneixem.

A Wikiloc hem pogut trobar un track que podría servir per a una excursión gairebé igual, és del Club Excursionista Salouenc:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2493520  

Ambients.

Rouredes joves, cingles, pineda de pi blanc i matollars diversos, sobretot de regeneració de pineda cremada.

Recomanacions especials.

No s'ha de fer aquest recorregut en ple estiu, la calitja no ens deixarà gaudir de les vistes i la manca d’ombra el fa especialment sensible a l’exposició solar. Encara menys si és cap de setmana, ja que La Riba és La Meca de quasi tots els turistes que s’atansen a les Muntanyes de Prades amb una manca de respecte considerable i de forma massiva. Si tenim propensió a patir del cor, no se’ns passarà pel cap d’arribar-nos-hi durant la Setmana Santa.

La millor època, sens dubte, és l’hivern.

Alternatives i altres interessos opcionals.

Si la caminada se’ns ha fet curta, podem anar fins al Castell Dalmau, és un racó encantador amb una tradició d’escalada diferent de la resta de la zona, i molt antiga. També podem planejar una mica per l’altiplà del Puig de Marc, és un escenari molt especial, isolat com pocs i amb interessos indubtables, com la Cova , plena de quiròpters i unes construccions molt ben fetes de pedra seca.