La Riba.

16. La Riba, Castell Dalmau i font de Pasqual.

 En aquesta ocasió, caminarem per una zona fortament castigada per la mà de l’home, ens hem de fer una idea de tot plegat, ja que no tot són flors i violes. Aquí hi ha hagut molts incendis forestals en poc temps, el més gran el 1986, d’unes 6.000 Ha. posteriorment altres de més petits, ens anirà bé poder observar la regeneració natural i els treballs que s’hi ha fet, per tal de poder avaluar-ne la utilitat i la necessitat. A més des d’aquest mirador tan enlairat que és el Puig de Marc, podrem veure molt bé en què s’ha transformat La Riba i el Congost de La Riba, un indret que no dubtem que, fins a principi del segle XX, devia ser un dels més bells de les nostres comarques.

Diverses afectacions, com els ja esmentats incendis, les riuades -sobretot la de 1994- la manca de criteri i planificació alhora d’establir infrastructures viàries i l’exagerada i poc programada proliferació d’indústries han transformat una espècie de pessebre en un bunyol de dimensions gegantines.

Durada: 3 hores.

Desnivell: 400 m.

Accés.

Ja hem descrit com arribar a La Riba quan proposàvem anar a Farena, ara farem el mateix camí però deixarem el cotxe a la Font de La Riba, o a la Font Gran, al costat del Campament, amb compte de no tenir res de valor a la vista, és un lloc molt transitat per diverses espècies i subspècies de primats, algunes d'elles agressives.

Descripció.

Just davant mateix de l’àrea recreativa, on hi ha la font, el refugi i els fogons, surt una pista bona, de terra però ampla, en principi, és la mateixa que puja al campament, després, veurem la cruïlla i una cadena, moment en què ens separem d’aquesta direcció i anem descaradament cap amunt, cap al S, la pista s’enfila molt, puja força, però fa de bon caminar, ja que ens podrem distreure força amb la vista i les grans possibilitats de veure fauna i flora. Fixem-nos com s’està repoblant aquest sector de forma natural a base de roures, en canvi, els treballs que s’hi fan planten pins i maltracten fortament el terra amb maquinària.

Quan el camí ja s’ha tornat una mica més pla, la cruïlla de la pista de la Font de Pasqual, que surt cap a l’esquerra, anirà bé de passar-hi, hi ha una bona bassa i aigua més que potable. Seguirem una mica més, trobarem les indicacions del GR que puja al Castell Dalmau, passem pel costat del Mas de Besora, que ens queda a l’esquerra, el deixem, seguim per la pista, com fins ara. Tot aquest sector, cremat, és poblat per ocells adaptats a aquest tipus de mitjà; Còlits, bitxacs, cotxa fumada i cua-roja, etc. També es fàcil veure-hi tords i grives a l’hivern, i merles tot l’any, fins i tot la merla blava i la roquera.

Seguirem endavant, al cap d’una estona, prop d’un altre ruïna, és el Mas del Toio, trobarem una cruïlla de pistes, una de repassada de poc se’n va amunt, cap a la dreta i en el sentit contrari del que portàvem, l’agafem i anem quasi planejant, no la deixem fins al final, quan s’acaba, aleshores trobarem que hi neix un senderó que s’enfila tot dret amunt, és molt marcat i clar, amb ell arribarem al capdamunt del Puig de Marc, un mirador prou bo per a gaudir-ne una estona, veurem molt bé la vall del Brugent, la Riba, la serra de Miramar i altres serres del voltant, com el Bloc del Gaià o el Montmell.

Per a baixar, ho farem pel mateix senderó però aquest cop fins baix, passant de llarg el punt on s’acabava la pista secundària, i arribant a la pista principal, que ja ens coneixem.

A Wikiloc hem pogut trobar un track que podría servir per a una excursión gairebé igual, és del Club Excursionista Salouenc:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2493520  

Ambients.

Rouredes joves, cingles, pineda de pi blanc i matollars diversos, sobretot de regeneració de pineda cremada.

Recomanacions especials.

No s'ha de fer aquest recorregut en ple estiu, la calitja no ens deixarà gaudir de les vistes i la manca d’ombra el fa especialment sensible a l’exposició solar. Encara menys si és cap de setmana, ja que La Riba és La Meca de quasi tots els turistes que s’atansen a les Muntanyes de Prades amb una manca de respecte considerable i de forma massiva. Si tenim propensió a patir del cor, no se’ns passarà pel cap d’arribar-nos-hi durant la Setmana Santa.

La millor època, sens dubte, és l’hivern.

Alternatives i altres interessos opcionals.

Si la caminada se’ns ha fet curta, podem anar fins al Castell Dalmau, és un racó encantador amb una tradició d’escalada diferent de la resta de la zona, i molt antiga. També podem planejar una mica per l’altiplà del Puig de Marc, és un escenari molt especial, isolat com pocs i amb interessos indubtables, com la Cova , plena de quiròpters i unes construccions molt ben fetes de pedra seca.