Justificació.

El llibre Muntanyes de Prades, excursions naturals, publicat l'any 2000 a Cossetània, està completament exhaurit al seu catàleg.
Potser se'n farà una reedició actualitzada, o potser no, mentrestant, aquest blog ens permetrà mantenir i millorar les excursions que hi vam explicar.
Ens saltarem tot l'apartat introductori i anirem directes als recorreguts. A cadascun hi trobareu l'enllaç a un track del web wikiloc, que us servirà per a seguir la ruta amb el gps.

dissabte, 18 d’agost de 2012

Prades i Siurana.

21. Prades, Siurana i la Gritella.

Prades, la vila vermella, no podia faltar un itinerari pel preciós bosc de la serra de la Gritella, entre Prades i  Siurana, un lloc ideal per a intuir, i potser comprovar, la presència de cabirols, saber de l’antiga presència de llops i gaudir de paisatges per a recordar i repetir.

Durada:  4 hores
Desnivell: 250 m.

Accés.

Itinerari des de Prades, ja l’hem explicat al del Tossal de la Baltasana, itinerari 9.

Descripció.

El camí comença a la vora de la carretera de Capafonts o la Febró (T–704) al costat d’una casa, i és senyalitzat per una creu de terme. Anem seguint més o menys recte amb algunes possibilitats diferents, de tota manera, no ens serà difícil arribar a la pista  de Siurana, senyalitzada, la seguim i anem cap al Coll de l’Andreu, hi ha senyals que ens ajudaran.
Ara un tros de sender no apte per a vehicles, quan comença a planejar, trobarem un senyal, anem cap a l’esquerra, és un tram de pedres, tornem a trobar la pista al cap d’una estona, hi pugem. Ara anirem caminant sempre pel mig del bosc, pujant i baixant, pi roig i alzines, moltes possibilitats de veure fauna, i, sobretot, de sentir-ne,  sols una cruïlla, al principi, anem a la dreta. Estem travessant la carena de la serra de la Gritella, observem el fort contrast entre el vessant obac i el solell –és el que trepitgem- ho podrem fer molt bé si ens desviem una mica cap a algun grau, especialment el del Llop, magnífica vista sobre el Montsant i el bosc del Lluc.
Ara comencem ja a baixar, un altre cop a la dreta en una cruïlla, deixarem uns quants camins que, clarament, se’n van a la dreta o a l’esquerra, nosaltres seguirem sempre pel més evident, ben aviat arribarem a la carretera de Cornudella a Siurana, de seguida tindrem una bona panoràmica del poble.
Arribarem al poble, ben bé val una visita, sense por de repetir-nos, direm que és un dels més espectaculars i singulars del nostre país.
Quan ja l’haguem visitat bé, entretenint-nos en els seus racons i vistes, tornarem pel camí del Mas de la Barba i Mas de l’Estremenyo, senyalitzats. És una pista que surt dels Masets, prop de la font de l’Aubergada i del grau dels Masets, travessarem per un senderó el torrent del Carcais i, prop del barranc de la Pedregosa, va altre cop al Coll de l’Andreu, que ja recordarem. Tota l’estona tindrem espectaculars vistes sobre el riuet de la Gritella, infinites possibilitats de veure àligues, astors i falcons, i un dels paratges més salvatges de la serra. Sens dubte, aquest sector hauria de ser declarat Reserva Integral dins el Parc Natural de les Muntanyes de Prades.


En Jordi Prat ha fet un track a Wikiloc que ens pot servir perfectament:


Ambients.

Cingles, pineda de pi roig, pineda de pi blanc, alzinar i matollars diversos.


Recomanacions especials.

No hi anirem en Setmana Santa, ni els caps de setmana del juliol i l’agost, des que es pot arribar a Siurana per carretera asfaltada s’hi concentra més gent que a la Rambla Nova de Tarragona, podria resultar ferida la nostra sensibilitat ecològica.
Molt i molt recomanable quedar-se a dormir a Siurana, amb la qual cosa farem el recorregut en dos dies, les postes i sortides de sol, amb l’embassament, el Montsant i els cingles…increïble, s’ha de viure.

Alternatives i altres interessos opcionals.

Arquitectònicament i històricament també és molt important, Siurana, malgrat que avui ja no hi visqui gairebé ningú, va ser el darrer bastió dels àrabs al nostre país, veurem el famós Salt de la Reina Mora, amb la llegenda, l’església, el castell, etc.
Escalada esportiva, sens dubte la Meca dels afeccionats, encara que sembla que sols hi ha alemanys, els del país quasi no s’hi atansen, potser és perquè hi ha força grau –força dificultat- no ho sabem, però la roca és meravellosa, en tots el aspectes.
Evidentment, refugi guardat tot l’any, gran ambient, una mica elitista, això sí. Possibilitat d’acampar si ho fem a l’estil pernoctar, és a dir, parem la tenda al vespre i la traiem al matí següent.
No hi ha gaires alternatives al camí exposat, si no és que volem allargar moltíssim l’excursió, ja es veu per l’orografia del terreny, extremadament abrupte, hem anat sempre cercant el camí més amable.