Reeditat!

Ostres, les nostres pregàries han estat escoltades; Sant Cossetània, que no és celestial, però sí que és la millor editorial del Món, ha decidit reeditar el llibre d'excursions de les muntanyes de Prades. Amb un nou format, nou títol, només quinze excursions -revisades, és clar- i, el que és més estèticament visible: fotos en color. Ha quedat molt maco, ara el presentarem a un parell de llocs, a veure si la gent s'anima, el compra i, sobretot, el gaudeix sobre el terreny. Gràcies Josep Maria i Jordi!

Agraïments i nota final.

Com cada cop que escrivim un llibre, no ens podem deslliurar de cap manera d’aquest capítol, i és que, molt probablement, cap treball nostre s'hauria vist mai fora de casa si no fos per una colla de gent que ens empeny i ens anima.
En aquest en concret, un dels crèdits més importants és per a Cossetània edicions, des que varen publicar el nostre treball sobre fauna i paisatges de les muntanyes de Prades, s’ha establert una bona col·laboració i ells, directament, ens varen encoratjar a enllestir el projecte.

En aquesta guia hem d’agrair el treball de tants i tants excursionistes que es molesten dia rere dia a senyalitzar i trepitjar els infinits itineraris que transcorren per les nostres serres. Evidentment ens estem referint als que ho fan correctament i estudiada, no a aquells que posen senyals a tort i a dret, fins i tot contradictòries i embrutant amb pintures de tots colors cada pedra del camí.

Concretant una mica més, hi ha persones que estan lligades d’una forma molt estreta a les muntanyes de Prades i a les que, sincerament, creiem que aquestes muntanyes, i nosaltres per extensió, devem un esment molt especial: Tots els veïns d'Arbolí, Siurana, Farena i Rojals, perquè conserven aquests  pobles amb aquest encant tan característic que els fa ser dels més bells de Catalunya. Als Agents Rurals (Forestals), perquè fan la seva feina no sols per obligació, sinó també per devoció. 

Finalment, però molt especialment, és clar, a la família, la Coia, la Cèlia i tota la resta, que han d’aguantar i patir les nostres dèries massa cops més dels que es mereixen. En fi, tots tenim una creu que aguantar en aquesta vida, i jo sóc la seva.
I ara, en traspassar-lo a format blog, la possibilitat de rebre indicacions, correccions, ajuts i suggeriments augmenta encara més.
En una fase inicial, ja en el primer recorregut, hem rebut una aportació de l'amic Jerkout. A més a més, una bona colla de gent que ha anat penjant tracks a wikiloc ha fet que no calgui, en la majoria dels casos, repetir les excursions amb el gps.
Agraïrem i atendrem tots els comentaris que ens vulgueu fer, aquest bloc només té la intenció de ser útil, i si hi col·laborem entre tots, ho serà molt més.

El Torrent de la Llúdriga, a Capafonts.

25. Capafonts, torrent de la Llúdriga i Cova de les Gralles.

Excursió curta però intensa, paisatge únic i impressionant, l’autèntic Duomo de les Muntanyes de Prades. La caminada transcorre pràcticament sempre per un paisatge forestal ben espès. Boscos únics, esponerosos i inacabables, molts cingles calcaris, dels que ja estem acostumant-nos a gaudir.

En Toni Planas ha penjat un track a Wikiloc amb una ruta molt similar a aquesta, el trobareu aquí:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=642183

Durada:  2 hores i mitja. 

Desnivell: 200 m.

Accés.

Comencem des de Capafonts, on ja hem descrit un altre itinerari, el 13, a l’ermita de l’Abellera i Sant Roc.

Descripció.

Començarem seguint la carretera de Mont-ral, cap a sud del poble. En un retomb ben pronunciat ja trobarem l’entrada de la pista , encimentada al principi i senyalitzada. Creuarem el torrent del Ribatell i anirem seguint aquesta pista tota l’estona; no hi ha possibilitat de pèrdua, ja que tots els camins que ens creuarem es veu ben clar que van a trossos de conreus i horts particulars.

Estem passant per un bosc ben interessant, amb pi roig alternant amb alzinar, molta ombra i molts ocellets petits; més difícil serà observar algun rapinyaire, encara que la presència de la marcenca, el falcó,. L’astor i l’esparver és constant.

La pista s’acaba a la font de la Llúdriga, indret obac i agraït a l’estiu; ja no hi ha llúdrigues, de moment, és clar, però és molt interessant d’bservar la vegetació, que ha donat exemplars excepcionalment alts de diverses espècies, per la dura competència per la llum, que podrem comprovar que és escassa al mig del bosc, encara que sigui ple migdia. Evidentment, també hi ha altres presències de fauna, que anirem descobrint.

Ara ens haurem de buscar una mica la vida. Hem optat per pujar per la mateixa llera del torrent;  hi ha algun tros on ens caldrà grimpar. També hi ha una cruïlla. El barranc de la Font Nova és el de la dreta. Aquest paratge és molt interessant; és com fer barranquisme, però al revés, de pujada, molt bell, amb trams d’escales i caos de pedres. Ens podem mullar una mica, depenent de l’època de l’any.

Sobtadament, arribarem  a la Cova de les Gralles, una increïble sala que supera en bellesa qualsevol nau de catedral. Hi ha fins i tot una dutxa natural. Els ocells no deixen d’assenyalar-nos la seva presència, però no hi ha cap gralla; com a molt, corbs i cornelles, però les gralles també han desaparegut, com les llúdrigues.

Per a tornar, hem de cercar un corriol que surt del mig del bosc, just al front d’on cau l’aigua, quasi tocant, una mica a l’esquerra del torrent. És un camí ben marcat, també totalment ombrívol, molt més amable que la pujada que hem fet pel torrent. Ara tenim més perspectiva sobre la vall; podem veure algun ocell gran. Al cap de poca estona ja trobarem la cruïlla; agafarem el camí que diu “a Capafonts pel torrent de la Llúdriga”; després una forta baixada ens durà novament a la pista per on hem pujat.

Ambients.

Bosc de ribera, pineda de pi roig, pineda de pi blanc, matollars diversos.

Recomanacions especials.

Magnífica excursió per fer a ple estiu: sempre anirem per l’ombra. També ideal a la primavera, pel que hem comentat de l’esponerosa vegetació, i la particularitat de la fauna, especialment activa en aquesta època de l’any.

Si ens hem quedat amb les ganes d’un autèntic bany, podem anar fins al Gorg de l’Olla, ja a Farena. O, més urbanita, a la piscina del poble.

Molt de compte amb la mosca negra, Simulum ornatum, hi és abundant i pica. Hi ha un producte que va molt bé per a mantenir-la lluny, el Natural Honey de llet d’ametlles.

Alternatives i altres interessos opcionals.

Si encara tenim forces i, sobretot, temps, també podem allargar l’excursió i pujar fins als Motllats, tot seguint el sender des de la cova de les Gralles cap a dalt enlloc de cap a baix. Els Motllats són un paratge únic i excepcionalment ric en fauna i orquídies, molt tranquil a qualsevol època de l’any. Podem passar pel Pont de Goi, per la Creu Trencada i tornar a Capafonts per la Serra Plana, que ens permet la visita al Picorandan. Tots aquests paratges són de gran bellesa i amb molta vista, molt més recomanables a l’hivern i a la tardor, però bons a qualsevol estació.

Naturalment, si anem amb nens petits o per qualsevol altra causa, no tenim ganes de complicar-nos la vida, farem tota l’excursió pel camí. Cal parar atenció al que surt a uns 200 m abans d’arribar a la font de la Llúdriga. Ens perdrem l’espectacle del barranc, però, és clar, tot no pot ser.

Prades, el Titllar.

24. Prades, Plans del Pagès i el Titllar.

Excursió una mica atípica de la zona, ja que transcorre pràcticament sempre per un paisatge forestal ben espès, boscos únics, esponerosos i inacabables, no hi ha quasi cingles, i els pocs que es veuen són granítics, molt diferents dels cingles calcaris que estem acostumats a trobar.

Però era obligat de visitar aquesta zona, ben aviat veurem el perquè.

Durada: 3 hores.

Desnivell: 250 m.

A Wikiloc trobem un track amb una excursió similar a aquesta, que hem d'agrair a en xgracia, és aquest:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=660378

Accés.

Comencem des de Prades, on ja hem descrit dos itineraris més, el 9 i el 21, a la Baltasana i a Siurana, respectivament.

Descripció.

Començarem seguint el GR 7 cap a Montblanc, és ben fàcil ja que, com sempre, està molt i ben senyalitzat. No hi haurà cap problema fins arribar als Plans del Pagès, quan ja fa quasi una horeta que caminem, trobarem una cruïlla indicada i seguirem cap als Quatre Termes. Més endavant, al Collet dels Costers del Perroi, a més de 1.000 m d’alçada, deixarem el GR i agafarem un senderó que ens indica el camí de Castellfollit, cap a l’esquerra.

En tot aquest tram ja haurem gaudit de grans vistes, si fem incursions a banda i banda del camí, molts moixons forestals, sobretot mallerengues, reietons, etc. També rapinyaires, fins i tot alguna àliga daurada. La vegetació és, com hem dit, magnífica, un bosc ric i variat, objecte de poques explotacions, observem bé els seus estrats arbori i arbustiu.

Al cap de poc d’agafar el camí, bifurcació, cap a la dreta. Més tard, arribarem a una pista, anirem cap a l’esquerra, cap a la casa forestal del Titllar, interessant racó on podem fer una parada. Atenció, si és primavera estem situats en un dels millors llocs per a sentir cantar el pica-soques blau, un rar moixó forestal.

Hi ha aigua, taules, etc. És un àrea recreativa.

Ara anirem cap a la carretera per la pista d’accés al Titllar, hi ha una tanca quan arribem a l’entrada. La passem i seguim la carretera amunt, cap a l’esquerra, una mica de carretera no fa mal, sobretot si és tan tranquil·la com aquesta. A més, ens anirà bé per a observar castanyers, roures, moixons, mamífers –o els seus rastres- etc.

Farem sols 1,5 Km de carretera, ja que, després d’una corba forta a l’esquerra, en creuar la frontera de la Conca amb el Camp, ja trobarem la pista, que surt a l’esquerra i que hem d’agafar, hi pugem fins al Coll del Bosc, ja que, si no, aniríem al Tossal, agafarem la de la dreta, pel PR, cap a Prades, gaudint de la roureda de roure reboll altre cop, única, com sabem.

Baixarem una mica, fins als 1.100 m. sempre per la pista, aquí trobarem una cruïlla, hi ha un PR senyalitzat que ens guiarà altra cop fins a Prades.

Baixarem altre cop sense problemes, justament a l’entrada del poble per on hem sortit.

Ambients.

Pineda de pi roig, cingles i matollars diversos.

Recomanacions especials.

Magnífica excursió per a fer a ple estiu, sempre anirem per l’ombra. També ideal a la primavera, pel que hem comentat de l’esponerosa vegetació, i la particularitat de la fauna, especialment activa en aquesta època de l’any.

A l’hivern, no és rar que hi hagi boira i hi sol fer molt de fred, en canvi, si tenim la sort de gaudir d’un bon dia, les vistes i la tranquil·litat ens gratificaran amb escreix.

Alternatives i altres interessos opcionals.

Si ens sobren temps i forces, de segur que serà profitosa la visita a les coves del Pere i a la roca del Gríngol, sols ens caldrà planejar una mica per la pista cimera en direcció Oest, cap a la Mola d’Estat i Rojals. Trobarem unes formacions geològiques molt interessants i un abric per a la fauna també molt digne de ser visitat, per exemple, el cau de gat mesquer.

Alcover i Mont-ral.

23. Alcover, riu Glorieta i Mont-ral.

Aquest cop, farem una excepció i recorrerem un paratge caminant d’anada i tornada pel mateix camí, i és que no hi ha alternativa si no és que ens podem combinar amb dos vehicles, si és així, podem deixar un vehicle a l’església del Remei, a Alcover, i pujar amb l’altre fins al camp de futbol de Mont-ral. Aleshores, l’excursió és ideal, ja que baixarem per un camí ben senyalitzat i passarem per paratges de gran bellesa, en un recorregut força gratificant i gens esforçat.

És clar que també podem fer just al contrari, per exemple, deixar el cotxe a Mont-ral i baixar amb una bicicleta fins al Remei, després, un cop acabat el recorregut a peu, passar a recollir la bicicleta amb el cotxe, però d’aquesta manera faríem tot el camí de pujada, i hem de recordar que salvem un desnivell d’uns 450 m.

De qualsevol manera, aquest és un dels itineraris més clars i imprescindibles, els Tolls Blaus, el naixement del Glorieta i el Niu de l’Àliga són noms propis amb un ressò inesborrable per tot aquell que els ha trepitjat, a més, les possibilitats de veure i sentir fauna i vegetació són enormes, sobretot a la primavera i a l’estiu, quan aquest paratges esdevenen illes climatològiques enmig del sector més mediterrani d’aquestes serralades.

Durada: 3 hores.

Desnivell: 450 m.

Us podeu baixar un parell de tracks de wikiloc que ha fet en ricard135 i muntayaxavier:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2665412

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2845276

Accés.

Des d’on siguem, hem d’anar a Alcover, ens endinsarem al poble i trencarem en direcció Nord-oest per la vora de l’església nova, la del campanar inacabat. De cop, el traçat de la carretera de Mont-ral ens obliga a fer un tomb de 90º, nosaltres seguirem tot recte, per una carretera estreteta que va fent tombs, passant per entrades de masos i la de la urbanització, que és a la dreta. No té numeració perquè, en realitat, és una pista asfaltada. Anem pujant i endinsant-nos a la vall del Glorieta, ben aviat ens trobarem amb la vista de l’ermita del Remei, amb una plaça, una font i un bar-restaurant amb taules a fora. Seguim les indicacions i arribem a l'aparcament, vora el Mas de Forès, aquí deixarem el vehicle, a l’ombra de les moreres.

Descripció.

Abans de començar, podem agafar aigua a la font i fer una mirada a la vall, és una vall oberta a la plana del Camp, hi veiem masos i conreus que alternen amb sectors de bosc, domina el pi blanc, però també hi ha alzines, sobretot, hi ha una gran diferència entre el solell i l’obaga, aquí és ben fàcil de veure-ho.

Començarem a caminar per la pista forestal, bona i molt usada fins a l'ermita, però gens a partir d'ací.

Ens proposarem seguir perfectament la pista sempre pel camí més bo, sempre recte i pujada, en direcció Nord-oest, no hi ha pèrdua, sols on es desvia cap a la pedrera abandonada, prop de quan passem vora una pista de tennis (!), nosaltres hem d’anar cap a la dreta, però ben aviat ens n’adonarem, si ens equivoquem. Aquesta és una ruta força transitada, sobretot els caps de setmana, però serà la millor manera de poder parar la màxima atenció a l’entorn, ja que el camí a seguir serà quasi sempre tan evident, que no ens restarà gens de temps per a orientar-nos.

Es tracta d’un camí que passa quasi íntegrament per bosc, de primer, hi ha bosc de pi blanc força esclarissat alternat amb alguna alzina. Després, hi ha un alzinar força ben conservat, amb roures i moltes altres espècies d’arbres en menor quantitat. Algun roure i alguna alzina de mides considerables ens donaran ombra vora el camí.

Tota l’estona tenim a la vora un bosc de ribera que segueix tot el llarg del Glorieta, molt ben desenvolupat i quasi clímax, això és degut a què no hi ha hagut cap riuada tan important com les del Brugent, aquí han estat de molta menys entitat, i el bosc les ha resistides sense problemes.

El riu és més pobre en cabal, en general, malgrat que en determinats moments ens podem trobar els papers invertits. La riquesa en fauna és, però, similar, també hi podem veure una gran varietat d’espècies piscícoles, encara que no truites, i la merla d’aigua, el blauet, etc. Podem observar els macroinvertebrats i comparar amb els del Brugent, veurem que hi ha poques diferències, la qualitat de l’aigua és alta, també.

Un cop haguem passat el riu, el camí es torna ostensiblement més estret, ara és un veritable sender. Trobarem una desviació a l’esquerra i un caminet que sembla que va més recte, podem agafar qualsevol dels dos, el de l’esquerra ens durà ràpidament a les clarianes de damunt del niu de l’Àliga, directament. Mentre que l’altra, passant per l’antic molí, ens remunta cap a Mont-ral, passat pels Tolls Blaus. Però, un cop siguem al molí, també podem anar cap a les clarianes de baix i arribar al Niu de l’Àliga.

És ben fàcil, anem pujant per totes les clarianes, son d’amplada variable però totes netes de vegetació, sempre per l’esquerra, quan arribem a la més alta, ja tindrem als nostres peus és fantàstic toll del Niu de l’Àliga, amb el salt d’aigua en tota la seva bellesa, una mica malmès per la riuada. Si hi volem baixar, tornarem a l’esplanada de més avall i ja veurem un camí que entra com un embut cap al curs del riu, és molt evident i gens perdedor, travessarem el riu i ja hi serem. El bany és quasi obligat, l’aigua és clara i fresca, ens traurà la suor de la pujada.

Si ens queden forces i temps, avisem que paga molt la pena, tornarem amunt, per l’antiga central, prendrem el camí de pujada cap a Mont-ral, molt trepitjat i senyalitzat de diversos colors, és un PR. però s’ha senyalitzat de diversos colors segons les èpoques i els col·lectius. Els costarà una mica, però en uns vint minuts, comença a planejar i arriba a les planes de l’antiga central, passarem vora la Cova del Soldat, una bauma habitable, i pel costat d’una colònia de formigues predadores molt gran. Les planes són una mica similars a les del Niu de l’Àliga, però més grans i amb arbres al mig, haurem de buscar la vista per l’extrem Sud-oest, hi ha roques que sobresurten que ofereixen els millors punts. Per a baixar al riu, que aquí és idíl·lic i paradisíac, hi ha diversos camins, els podem anar provant.

Aquest indret és un reducte dels magnífics rius vius i bells del Camp, amb tota la fauna que s’hi pot esperar, crancs autòctons inclosos, i una vegetació perfectament conservada. 

Si volem seguir, Mont-ral és a una mitja hora, aproximadament, el camí sempre és clar i transcorre enmig d’indrets força vegetats, excepte al final, on ens tocarà una mica el sol. Es tracta d’un antic camí empedrat, molt interessant i sols una mica malmès pel pas de motos, que és prohibit. 

De tornada, ja ho hem dit, anirem pel mateix camí avall, ara el farem molt més ràpid, ens semblarà més curt, el desnivell ens és favorable.

Ambients.

Bosc de ribera, pineda de pi roig, pineda de pi blanc, alzinar i matollars diversos.

Recomanacions especials.

No cal dir que la millor època de l’any és a l’estiu, però haurem d’evitar èpoques de màxima afluència, com Setmana Santa, encara que, em haver d’anar-hi a peu, mai es posa tan ple de gent com altres indrets.

Altres interessos opcionals.

És molt interessant el Pou de Gel de prop del naixement del Glorieta, s’hi pot anar des del mateix camí de pujada a Mont-ral, ja el veurem quan siguem al darrer tomb fort, o des de la carretera de Mont-ral a l’Aixàviga. Hi ha altres pou de gel, però no es poden visitar lliurement, ja que són dins a parcel·les de la urbanització.

L’antiga central elèctrica i les seves canalitzacions i basses, ens recordem que hi va haver una època en què la producció d’electricitat era una petita empresa, hi havia centrals molt més petites que les d’ara, i molt més escampades, en d’altres llocs es feia amb grans motors de gas-oil. L’estat es va encarregar ben aviat de monopolitzar aquest gran negoci, amb els resultats de tots coneguts.

L’ermita de Les Virtuts, a l’altra banda de la vall, és com una visió del passat.

Mont-ral, la Cabrera.

22. Mont-ral, la Cabrera, Mas La Torre.

Aquest cop, per variar, caminarem fonamentalment plans, sense massa desnivells, visitarem La Cabrera, un indret del terme  de Mont-ral on descobrirem un dels boscos més peculiars i ben conservats de la zona, malgrat que, darrerament, ja han començat a ser maltractats.

En aquest indret, podrem gaudir la tranquil·litat d’un dels racons encara molt desconeguts de les Muntanyes de Prades, amb fauna i flora sorprenents i els efectes devastadors d’un incendi forestal i, perquè no dir-ho, de la prevenció dels altres.

Durada: 3 hores.

Desnivell: 50 m.

Accés. 

Des de Valls, Montblanc o Reus, anirem fins a Alcover i, ben senyalitzada, trobarem la carretera TV-7041, que surt del final del poble, tot just quan, en passar per davant de les darreres cases, tipus xalet, trobem davant nostre l’indicador que ens assenyala que, si seguíssim recte, aniríem a parar a l’ermita del Remei i al riu Glorieta. La carretera de Mont-ral ens fa anar 90 graus a la dreta, i és més ampla, no hi ha pèrdua. Anirem pujant, molt pendent però amb bon ferm i prou amplada,  sense trobar cap cruïlla fins al Km 12, on n’hi ha una que va cap a l’esquerra, que ens du a Mont-ral i la Mussara, i la direcció que portem, que va a Prades passant per Capafonts. Aquí mateix, en alguna clariana de les moltes que hi ha, podem deixar el cotxe, amb tranquil·litat, no hi ha gaire gent, per ací.

Si no ens agrada deixar el cotxe tan isolat, també ens podem arribar al mateix poble de Mont-ral, i deixar-lo davant de l’Ajuntament, és una plaça molt interessant, un veritable balcó on contemplarem la magnífica vall del Glorieta i la impressionant massa boscos de la serra del Pou, una de les més espesses i grans de la comarca, que és objecte, és clar, d’una altra excursió.

Descripció.

Tant si sortim del mateix poble de Mont-ral com si ho fem de la cruïlla de Capafonts-Alcover, serà un itinerari fàcil de començar, i de seguir, ja que anirem a buscar els senyals del GR-7, cuidat i repassat, no hi haurà problemes, de ben segur. Ho farem en direcció est, és a dir, cap a La Riba, enfilant la direcció del riu Brugent. De primer, caminarem pla, pel Pla de les Perdius, enmig del bosc de Mont-ral, un alzinar molt barrejat amb pi roig en zones amb predominància d’un o altre arbre depenent més del tractament silvícola que s’hi ha dut a terme que no pas de la tendència natural de l’ecosistema, que segurament duria a un major percentatge d’alzines i, sobretot, de roures.

Pensem que, en els darrers anys, les frondoses es tallaven en aquesta zona arreu, és  a dir, no deixant-ne res. Això ha estat brutal per a aquest bosc, ja que la suposada capacitat de regeneració, de rebrotar, té un límit, i acaba esdevenint una boscúria eternament jove i amb exemplars de poca talla i mala salut. Afortunadament, aquesta tendència s’està invertint i ara es talla l’alzinar deixant els dos o tres peus més rectes de cada grup, amb la convicció que això en millorarà el futur tot fomentant la presència d’exemplars de bona mida.

Passarem per la vora d’unes pedreres, són un exemple típic de les pedreres de Pedra d’Alcover, denominació comercial que no és gens correcta, ja que totes les pedreres que les produeixen són al terme de Mont-ral. Es tracta d’explotacions a cel obert de dolomies teulejades fines del Muschelkak superior, unes explotacions que vosaltres mateixos podreu jutjar si són compatibles amb la conservació i perpetuació dels valors naturals d’una zona que hauria de ser Parc Natural. En tot cas, apreciarem perfectament que no es compleix en cap cas la legislació que obliga a la regeneració de l’espai preexistent. L’única pedrera que ho compleix l’hem passada amb el cotxe, just abans d’arribar a l’altiplà de Mont-ral, observeu-la de baixada, si no ho heu fet quan pujàveu.

Més avall, passarem pels Masos del Blai i del Plana, a la font de la Diana, amb un deliciós racó d’ombra i abundant aigua, serà un bon indret per a parar i albirar una bona vista de la vall del Brugent. Des d’ací deixarem de seguir el GR. ara agafarem el camí de la font de la Diana que planeja i segueix tot recte, passa per damunt del maset petit del Mas del Plana, sempre planejant, i s’endinsa cap a sota el Mas del Verd, que està en ruïnes, observarem bé aquest interessant racó, lloc ideal per a ocells, en tot aquest recorregut les mallerengues, el mosquiter pàl·lid, els picots, els gaigs…no ens han deixat escoltar el vent, que quasi sempre bufa una mica i remou les fulles dels arbres. Hi ha força tranquil·litat, bé, de vegades no es pot deixar de sentir el remor de les màquines que treballen a la pedrera o, fins i tot, alguna explosió, però vaja!

Si plou, gripaus i salamandres ens sorprendran al mig del camí. Aquest sector és un camí molt autèntic, el que es feia abans per a travessar la Cabrera, que és el nom que s’aplica a tots aquests masos. Ben aviat arribarem a una pista bona, després d’una petita pujada, a la nostra esquerra, una mica més avall, una bassa, punt d’aigua contra incendis forestals –ja ens ho recorda un cartell, és clar- però anirem cap a la dreta. Ara tornarem a planejar una bona estona després de passar per davant del Mas La Torre, un de molt gran que ens queda a la dreta, passem vora la font i la bassa gran: Un racó de grans arbres i aigua bona, caminarem enmig d’un bosc excel·lent, una de les poques rouredes de l’Alt Camp, hi ha de tot, aurons, blades, moixeres, roures, grèvols…la varietat i la força dels verds és digna de ser observada bona estona, si hi tornem a la tardor podrem veure un esclat increïble de tonalitats variant del groc al roig viu passant per tots els bruns. No cal dir que la fauna no decep, hi podrem veure amb facilitat, i escoltar més encara, l’àliga marcenca, l’astor, l’esparver, todons, xixelles, cucuts, raspinells, bruels, etc. Ja se sap que els mamífers són molt més complicats, però si fa poc que ha plogut no ens serà difícil de trobar el rastre de teixons, guineus, senglars…i les defecacions de les fagines ens assenyalaran les pedres fiteres dels seus territoris al mig del camí.

Deixarem una cruïlla a l’esquerra, es veu molt clar que no és, una altra a la dreta, que ens farà dubtar una mica més, però sempre plans, ara una altra a l’esquerra, res, endavant. Finalment, una cruïlla molt més igualada, el camí que va a la dreta, tan bo com l’altre, ens duria, avall, cap al Mas del Blai altre cop, nosaltres caminarem amunt, cap a l’esquerra per entre els pals d’una cadena que mai no és posada, ara puja fortet, ben aviat identificarem l’indret, ja som altre cop al bosc de Mont-ral, una mica abans de passar prop de la pedrera, paga molt la pena anar a un caminet que sembla que es perd cap a la dreta, va a un magnífic mirador, és el Corral de la Llosa, un balcó dels millors d’aquesta zona, hi observarem tota la zona de la Lluera, la vall del Brugent, els Masos de la Cabrera, el Torrent Sec i el de la Baridana, Rojals, el Pinetell, Castell-Dalmau i molt, molt més enllà, tot depèn dels nostres coneixements de la geografia física del país i de la visibilitat, és clar. De fet, a la primavera és quan ens podem trobar amb un d’aquells magnífics dies, després de ploure i amb una mica de serè –o molt de serè- en que la visibilitat supera amb escreix els dos centenars de Km. es veuen els Pirineus o els Ports perfectament, segons on ens situem a les Muntanyes de Prades.

Un darrer esforç, no ens n’adonarem que tornarem a ser al poble de Mont-ral, podem anar a la font a beure aigua o al refugi a agafar alguna cosa més forta, potser una mossegadeta. Ens l’hem guanyada.

Aquest és el track més similar sue hem trobat a wikiloc, és de Mia Suñer:

http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3220450

Ambients.

Pineda de pi roig, roureda, alzinar, cingles i matollars diversos.

Recomanacions especials.

Ja ho hem dit, la primavera és la millor època, però també és molt interessant la tardor, pels contrastos de la vegetació, molt variada.

Altres interessos opcionals.

El Mas La Torre és, segons moltes veus, la transformació de l’antic castell de la zona, de l’antic terme del Samuntà, té clara estructura de mas fortificat i, malgrat que unes obres recents fetes amb criteri força discutible l'han malmès molt, encara es pot observar aquesta funció per la seva situació privilegiada i els immensos carreus amb què està construït. Aquest mas es veu des de quasi tot arreu, la vista és molt bona.

A Mont-ral, una de les esglésies romàniques més belles i velles de la zona, el lloc on és situada és increïble, es veu de tot arreu, ho domina tot, no ens podem perdre un tomb pels voltants, serà una bona lliçó de geografia, i d’història. Fixem-nos amb el cementiri.

L’escalada és una activitat de privilegi a la zona, com a totes les Muntanyes de Prades, sota el camp de futbol de Mont-ral, hi ha excel·lents vies de totes les dificultats.

A les moltes pedreres de la zona s’hi poden trobar fòssils, això sí, cal molta paciència i perseverància, però s’hi ha trobat peces úniques, endemismes i tota mena d’animals.